“Cada vegada que es pugui, s’ha d’anar a votar”. M’ho va dir la meva àvia, una dona que va néixer i morir en democràcia però que es va empassar una guerra i quaranta anys de dictadura. Des d’aquell consell, he vist les urnes més com una obligació moral amb el present que no pas com un dret voluntari.
Així comença l’article que el Xavier Bosch publicava al diari Ara el passat 11 de febrer sota el títol Sis motius per anar a votar.
Ara fa 82 anys que va acabar la guerra civil espanyola i, per sort, la immensa majoria de la població actual no la vam viure. Malgrat això, no som pas poques les ciutadanes que hem incorporat a la nostra biografia vital aquell conflicte bèl·lic i tot allò que se’n derivà, com un dels fonaments a partir dels quals ens expliquem el món. És per això que em faig meva la frase de l’àvia del Xavier Bosch, i també entenc la participació en unes eleccions democràtiques més com una obligació moral que com un dret voluntari. Ara bé, un cop hem dipositat el vot a les urnes, què hem de fer si pretenem que la nostra sigui una democràcia de qualitat?
De ben segur que quedar-nos a casa a esperar les primeres projeccions sobre els resultats un cop tancats els col·legis electorals, i després esperar a l’escrutini oficial, no ens converteix en ciutadanes actives, com tampoc ens ajuda a tenir cura de la democràcia estar durant setmanes, o mesos!, seguint a través dels mitjans de comunicació les converses per a la formació de govern.
Si volem que la democràcia sigui alguna cosa més que dipositar el vot en una urna ens haurem d’arromangar, sortir de casa i participar en la res pública, ja sabeu, la cosa pública, i d’aquesta manera recordar a les nostres representants que són únicament les nostres representants, que de cap de les maneres els hem delegat a través del nostre vot una mena de poder il·limitat que poden exercir segons el seu lliure albir. Aquest fet, que algú pot considerar una obvietat, és un dels factors cabdals per avaluar la qualitat d’una democràcia: quin és el control que la ciutadania pot exercir sobre les seves legítimes representants i quina capacitat té aquesta ciutadania per manifestar el seu desacord amb les decisions preses pels governs escollits a través de les urnes.
No existeix una resposta senzilla a aquesta qüestió. Qualsevol proposta que sorgeixi de la societat civil encaminada a fiscalitzar els actes de qualsevol administració pública ha de ser fonamentada i molt ben argumentada. Davant de la cada cop més gran complexitat de la nostra societat, és normal trobar gent autoorganitzada que respon a aquell criteri que es va anomenar nimby, “no al pati del meu darrere”. En aquests moments que parlem molt de les energies fòssils i dels seus efectes sobre el canvi climàtic, és molt interessant reflexionar sobre l’impacte dels parcs eòlics en el territori.
Resulta interessant comprovar com els parcs eòlics s’instal·len en zones de baixa densitat demogràfica, i, per tant, de baix consum energètic, i com la ciutadania d’aquestes zones es mobilitza en defensa del seu territori i contra els impactes negatius, que n’hi ha, dels aerogeneradors. La Serra de Collserola, la Serralada de Marina o el Parc del Garraf no són bons llocs per instal·lar un parc eòlic? I el Pla d’Ayats? Què ens semblaria a la gent d’Osona un parc eòlic als Cingles de Bertí?
Ara bé, si els analitzem detingudament, podrem comprovar com molts d’aquesta grups que definim com a nimby en realitat tenen un discurs coherent i ampli sobre la temàtica que estan tractant. La majoria dels grups ecologistes que denuncien els atacs que està rebent la biosfera i que eren qualificats d’alarmistes pels poders econòmics establerts quan es va començar a parlar de canvi climàtic, tenen un seguit de propostes alternatives al model que denuncien. Qüestionar aquestes propostes és perfectament vàlid. Menystenir-les, no. Qui se’n recorda del fracking?
Totes aquestes reflexions les podem fer aterrar en el dia a dia de Manlleu. És sabut que a Manlleu la gestió del subministrament de l’aigua potable és en mans d’Agbar fins l’any 2034. Ara bé, hi ha una clàusula en el contracte que permet a l’Ajuntament recuperar aquesta gestió l’any 2024, previ pagament del cost d’una inversió que va avançar Sorea per unes obres segons ells necessàries. I ara arribem al moll de l’os: democràcia i participació ciutadana.
La ciutadania de Manlleu tenim l’oportunitat de fer que el nostre ajuntament recuperi la gestió directa del servei d’aigües. De fet, aquest és l’objectiu obertament manifestat d’Aigua Pública Manlleu. I aquest és el debat que hem de tenir: avaluar els avantatges i els inconvenients de la gestió pública del servei d’abastament d’aigua o bé de la delegació d’aquesta gestió a una empresa privada.
Les connotacions i les derivades de la decisió que es prengui són moltes i molt complexes. Hi ha un debat polític i un de tècnic que es barregen simultàniament, i entendre tot el que està en joc no és pas senzill. La qualitat de la democràcia a Manlleu no depèn en absolut de la decisió que es prengui, sinó de quin sigui el debat que es produeixi.
Si aconseguim promoure un debat participatiu on la ciutadania pugui entendre quina és la realitat que debatem, quins són els avantatges i els inconvenients de cada tipus de gestió, on fins i tot es pugui trobar una tercera via innovadora que obri les portes a un nou tipus de gestió, una confrontació de models i d’objectius…, si aconseguim dur a terme aquest debat, sens dubte haurà guanyat la democràcia, sigui quina sigui l’opció escollida. Perquè un dels fonaments de la democràcia és la participació directa de la ciutadania en la presa de decisions. I a nivell local aquesta participació directa és relativament senzilla.
Cal que cuidem la democràcia. Cal mimar-la, protegir-la, defensar-la, repensar-la… I si no la cuidem la ciutadania, us ben asseguro que no ho farà cap llei ni cap poder públic.
Toni Torres
Aigua Pública Manlleu
Aigua Pública Manlleu - objectiu 2024 